Luis Pérez va passar per la porta de l'estudi i amb prou feines podia respirar. És lògic. Van ser 93 esglaons i cap flor. Encara que en la meta hi havia recompensa. Aigua fresca que després va ser cava, orelles àvides i un espai que no sembla Barcelona en el seu pitjor i cada vegada més protagònica cara. Però en realitat, l'aire fresc el va portar ell. ¿Ciència ficció? ¿Realitat inventada? Què tenen a veure els models de càlcul de risc nuclear amb els financers? Vull obrir un compte al banc, consultar amb el meu físic de capçalera? Quin risc té viure? Einstein va dir que Déu no juga als daus amb l'home, s'haurà equivocat? Déu, dic. A jutjar per la conversa amb Luis, si. Cal jugar als daus per a no rifarse la vida.
Descobrim que Luis treballa en una cosa tan apassionant com vital. Desenvolupar plataformes de càlcul de risc financer de manera que les entitats que són el pilar del sistema no estiguin jugant a la ruleta russa amb el cap del ciutadà del carrer. I ens proposa a somosene crear la plataforma web des de la qual presentar i divulgar aquestes idees.
Bruce Sterling diu que els dissenyadors som molt generosos amb el nostre temps i amb les nostres idees així que cal aprofitar-se de nosaltres. Té raó. És una lluita constant, la nostra, per frenar, per haver de fer entendre que vivim d'això pel que proposem al món un tracte: nosaltres creem i donem forma al món en què vivim ia canvi volem viure d'això. Però quan algú com Luis traspassa les portes de Tannhäuser o del nostre estudi hi ha un intercanvi des del primer minut de conversa. Perquè mentre jo escoltava el seu relat redimensionada meu / les nostres vides i la manera d'estar en el món i d'encarar el treball. En definitva experimentava la materialització d'un moment de felicitat. I sentia que mentre des somosene anem donant forma a aquesta plataforma anirem aprenent coses clau que ens permetran continuar meravellosos.
